Des de fa uns anys, un nou concepte s'ha sumat a la llarga llista d'anglicismes que utilitzem sovint. Es tracta del
low cost, que com bé sabeu significa Baix Cost. Què és el que té un baix cost és algo que amb els anys s'ha anat modificant.
Una de les iniciadores d'aquest fenomen és la companyia britànica Easyjet. L'any 1995, l'empresari d'innegable origen grec, Stelios Haji-Iannou, registrava la companyia del vols fàcils: l'eslògan que van utilitzar i la idea a la que es van aferrar des d'un inici era la de fer que “els vols siguin tan assumibles com un parell de pantalons”. Acostumats a equiparar el volar amb una activitat reservada a les elits i les persones amb un alt poder adquisitiu, de cop i volta l'usuari de classe mitja i baixa es va trobar que, efectivament, anar a Londres costava igual que uns Levi's. Era l'inici de la democratització del transport aeri.
Des de l'esclat del taronja intens d'Easyjet han estat moltes les companyies aèries que s'han colat en el nostre imaginari i en el nostre camp de visió: per la vista, perquè l'aterratge a una ciutat d'aquestes aerolínies implica directament una fortissima inversió econòmica, no només en la compra d'aparells (tot i que a vegades els avions són reaprofitats de companyies més grans -per exemple,
Clickair amb avions d'Iberia-), sinó també en publicitat. Pàgines i pàgines de diaris, sumades a
explosives campanyes de màrqueting han fet que els noms saxons d'aquestes empreses estiguin en boca de tots.
Deia que al nostre imaginari també s'hi han fet un lloc: no són pocs els que han tingut la dolça sensació de treure un bitllet per Internet (mai et trobes a cap persona que hagi comprat el bitllet físicament) i pensen: “Ostres tu, estic fent el negoci de l'any: Viatge a Roma per 20 euros”. Les
low cost, doncs, creen una il·lusió, un benestar de saber que estàs pagant menys del que et toca, un fregar-se les mans i tenir ganes d'explicar als amics que has enganyat a la companyia perquè t'has tret el vol tirat de preu.
No obstant, l'engany potser va en ambdues direccions: si bé la seguretat en una d'aquestes companyies és absoluta, no és pot dir el mateix del servei a bord. Val la pena recordar que no tens servei de càtering. Molts diran que és de beneits enyorar el menjar en un avió: cert és que no és menú de El Bulli, però sempre és agraït omplir-se el pap en ple vol. A més, cal subratllar que sovint l'aeroport d'arribada o sortida és totalment secundari i s'ubica a més d'una hora de la ciutat on volem anar a petar.
A part d'això hi ha un segon engany molt més subtil, el que ens fem a nosaltres mateixos: solem pensar que comprarem un bitllet per anar al Regne Unit per 0,99 €. Entre pitus y flautes el vol acaba sortint a més de 100 euros, a no ser que reservis plaça més de mig any abans. Malgrat que el preu final és infinitament superior a l'anunciat, a vegades no ens fem endarrere alhora de pagar perquè, inconscientment, tenim en ment que allò és una ganga. I ningú amb dos dits de front diu No a una ganga.
Deia al principi que el fenomen
low cost s'estén. Des dels avions del principi ara ja coneixem el famosos cotxes de baix cost, tipus
Dacia Logan. Són aquests uns autos que compleixen amb escreix els estàndards de seguretat europeus, però amb uns extres que amb prou feines compleixen la paraula.
Em pregunto quin serà el proper pas: els supermercats ja fa anys que negocien amb les marques blanques. Potser els pisos, que passaran a ser no només més diminuts, sinó que es realitzaran amb materials més modests, tot i que sempre mantenint-se en els límits dels mínims exigibles de seguretat. En tot cas, intueixo que la profusió del
low cost respon a dos fenomens paral·lels: un, l'empobriment de la societat, fruit del profund desajustament entre els sous i la pujada del nivell de vida, que fa que ens aboquem irremeiablement a cercar les gangues, encara que no ho siguin. L'altre, la idea de què tothom té dret a tenir de tot, és a dir, la intensificació del concepte de democràcia entès en el sentit que tots, amb més o menys recursos, tenim dret a gaudir de les mateixes coses.
O quizás sí. Pese a llegar como favorito al triunfo en París, una caída en las primeras etapas de la ronda gala dejaron al ciclista visiblemente magullado. Algo que no le impidió anotarse dos victorias de etapa: una al coronar en solitario el puerto de Loudenvielle, y otra al volar en la contrarreloj de Albi. En la mente del kazajo quizás había la esperanza de protagonizar una remontada histórica –del suelo, al podio de los Campos Elíseos–, y hacerla con el plus añadido de estar casi lisiado. Para ello, no dudó en hacer alguna trampa, quizás pensando que nadie se daría cuenta. Esto demuestra dos cosas: o el kazajo es profundamente estúpido al intentar engañar a médicos y aficionados, o, más preocupante todavía, el dopaje está tan extendido que ‘Vino’ pensó que no le iba a tocar a él.
