Cerado por va caciones

Arriba el moment, després d'onze mesos, de tornar a gaudir de les sempre merescudes vacances. Com a títol d'aquest post he parafrasejat un cartell que un dia vaig veure en un bar de Barcelona. Deia així: Cerado por en fermedad (sic).

No cal dir on aniré, doncs aquest no és un diari personal sinó que intenta ser una bitàcora d'anàlisi de la vida. Només diré que aniré a fer de caminant -sinó hi he anat ja- a aquests dos llocs.

Bon voyage!

Αθήνα

Dùn Èideann

De Luciano a Paul

Mucho se ha escrito ya de la vida y obra de Paul Potts, aunque su nombre no haya aparecido en los medios hasta hace pocos meses. Todo en la biografía de este vendedor de telefonía móvil de Bristol (Reino Unido) apuntaba a que llevaría una vida insulsa al lado de su esposa, a la que conoció en un chat en 2001 y con la que se casó dos años después. El día de su boda, cuando cantó Ich liebe dich, ya pudo demostrar de lo que era capaz. No han trascendido muchos datos de ese día feliz para el matrimonio Potts, aunque la parte femenina del mismo ha explicado que “no había ni un ojo seco en la sala”. La voz de Potts logró ese día emocionar a los invitados.

Sin embargo, la vida de Paul cambió –ha cambiado– cuando entró la televisión en ella, lo que demuestra cuán grande es el poder la pequeña pantalla. Fue en febrero de 2007 y fue en el Britain’s got talent, una imitación de Operación Triunfo a la inglesa.

Tímido, de mirada triste, dentadura rebelde –típicamente británica, by the way– y ligero tartamudeo, Potts sube al escenario. Quizás en ese momento nadie sabe que el joven rechoncho que tienen delante ya ha cantado algunas piezas delante del mismísimo Pavarotti o que es licenciado en Teología y Filosofía. Además, seguramente alguien, en casa o en el plató, se ha dado cuenta que el muchacho que tienen delante comparte nombre con Pol Pot, sanguinario dictador de Camboya.

Ya en el escenario empiezan las preguntas de los miembros del jurado: dos hombres maduros con aspecto de ‘playboy en paro’ y una rubia operada, de buen ver, todo sea dicho. Los tres encargados de juzgar a Potts preguntan, con ese aire de suficiencia que sólo el tribunal de un programa así puede tener, qué iba a cantar. Sus miradas, al escuchar la escueta respuesta –“To sing opera”– , denotan la primera burla. Un hombre feo, gordo, vendedor de teléfonos, atreviéndose con el bel canto. Segundos después, con el beneplácito de ese jurado que otorga su bendición a que el ‘raro’ salga por la tele, empieza lo que nadie preveía.

Un Paul Potts más relajado mira al técnico y da la señal. De ahí empieza a sonar Nessuna Dorma, de Puccini, aria final de Turandot, que Potts acaricia con su voz. Lo que viene después es predecible. La gente emocionada aplaude al nuevo héroe, el jurado da su aprobación y la televisión ha creado otra estrella.

Desde entonces, el cantante de Bristol ha recorrido medio mundo, ha grabado un disco, y ha concedido decenas de entrevistas. Muerto Pavarotti, adalid de la popularización de la ópera, Potts puede tomar su relevo y demostrar que la música no entiende de élites.

Tocant la fibra

Queda poc mes de mig any per les eleccions generals espanyoles i tots els partits preparen programes, idees i consignes. En la nostra cada cop més mediatitzada societat les legislatures duren tres anys i escaig, ja que els últims mesos estan dedicats a vendre tot el que s'ha aconseguit o, si s'està a l'oposició, recordar el que no s'ha complert. Els últims mesos de govern, doncs, solen estar marcats per la paràlisis, ja que qualsevol error -de gestió o d'expressió- pot resultar fatal al judici de les urnes.

No obstant, els mesos previs a la cita electoral no s'inclouen en cap cas en la pre-campanya, on qualsevol promesa porta inherent una obligació a complir-la. I és que aquesta és una etapa en què el polític amb aspiracions de poder pot dir el que vulgui, ja que sempre té el recurs del “donde dije digo, digo Diego”.

En aquest sentit, plantejar la necessitat de celebrar un referèndum per proclamar una Catalunya independent al 2007 permet marcar la línia ideològica del partit i les seves aspiracions, tot sabent que el que es planteja és força utòpic. No obstant, la proposta queda feta i, cara als votants, ja es podrà dir que es va lluitar per aquell anhel i es podran justificar unes sigles. Passades les eleccions, qui ha llençat aquesta idea d'un país sobirà farà la boca petita, buscarà un culpable de què la proposta no hagi fructificat i aparcarà la idea en una racó, adduint que ja donarà temps per tirar-la endavant i que ara no és moment de d'interferir en l'acció de govern.

Això és el que vénen fent els dos principals partits catalans, ERC i CiU, sobretot per la vessant de Convergència Demòcratica, durant les últimes setmanes. ERC, per boca de Carod, plantejant la possibilitat de què Catalunya celebri un referèndum d'autodeterminació pel 2014, just tres segles després de la derrota de 1714. Artur Mas, per la seva banda, remarcant la necessitat -sembla ser que ara és imperiosa- de refundar el catalanisme.

Darrera les proclames dels dos grans partits catalans s'hi amaga una evident estratègia electoralista, ja que tant Carod des del Govern com Mas des de l'oposició han fet mostres evidents d'estar més interessats en el poder que no en els objectius nacionalistes d'un país. Qualsevol hemeroteca així ho demostra. Aquests dos líders volen seduir als votants, i res millor que tocar la fibra als amos dels seus desitjats vots, per recorda'ls-hi que, tot i estar al poder, comparteixen la idea d'una Catalunya independent. Almenys mentre vinguin eleccions.