Un gran peix

Indica el meu perfil blogger que la meva pel·lícula preferida és Big Fish. No sé si és la única, sovint aquestes afirmacions de la única o la millor limiten veritats molt més àmplies, però sí és cert que és una de les pel·lícules més intenses, oníriques, i profundes que recordo.

Big Fish és una preciosa història sobre Edward Bloom, un home a punt de morir que s’ha dedicat tota la seva vida a explicar històries als altres, amb l’objectiu de convertir en ressenyables fets corrents. Però és al llit, mig moribund, on el seu fill reclama per un cop al seu pare que li mostri com és realment, com ha viscut, què ha fet durant la seva vida. El fill vol realitat, menyspreant el maquillatge del dia a dia que el seu pare ha fet.

La figura d’Edward Bloom, sortida de la inquieta ment de Tim Burton, és d’aquelles que enganxen ben aviat. Bloom és un home amb empenta, que no s’arronsa, amb una terrible ambició, i un gran interès en veure món, en conèixer nous llocs i noves gents. És, com diu en algun moment, un Gran Peix, que lògicament no es pot tancar en un riu petit. És un personatge amb un gran carisma, decidit a ajudar als demés per un sentit de justícia i bondat molt particular, i que el porta, per exemple, a inventar en algunes ocasiones una nova vida, només perquè el seu fill gaudeixi més de les anècdotes.

Big Fish, a més, planteja la reflexió d’aquells que ja no hi són, de com recordar-los. Mil maneres hi ha de rendir homenatge a aquells que ens han deixat. La pel·lícula de Tim Burton planteja, al meu parer, la millor. Hi ha una frase bíblica de Jesús que diu que por sus hechos los conocerás. Això significa recordar a algú pel que va fer, pel contacte que va tenir amb un o un altre. Així, juntant petits testimonis d’aquells que el van tractar, podem muntar el puzzle que il·lustra tota una vida.

Terra de ciment

Circumstàncies de la vida em van portar aquest diumenge a Borredà, un poble petit, de menys de 500 habitants, on passo els estius, els caps de setmana i on es vinculen els records i les vivències dels últims 27 anys de la meva vida. Situat al Pre-Pirineu, aquest lloc té milions d’avantatges. Una d’elles és que caminant des de qualsevol punt del poble en menys de cinc minuts estàs al mig de la muntanya. Un luxe impossible de gaudir a les grans ciutats.

Però aquest poble pateix, com tants altres llocs, la terrible xacra dels especuladors i aquells que no tenen cap problema en convertir el que abans era verd en una massa amorfa de ciment que, a vegades, es fan dir cases. En els últims anys s’han construït una bona quantitat de cases i s’han creat alguna que altre empresa de construcció que aprofiten, sense miraments, per fer la primera o la segona pela. No obstant, Borredà té una sort, una avantatge, que fa que, tot i el ciment creixent, no es converteixi en una Cerdanya, és a dir, en un ex paradís natural envaït per o seas que estan allà només per dir que hi són.

L’atzar va voler que al 856, any en què es va fundar l’església que centra al poble, el constructor del temple decidís ubicar-la per sota del Túnel del Cadí. Aquesta via per sota la serralada del mateix nom costa 18,56€, anada i tornada. De totes totes, un preu massa car per aquells que volen un poble dels Pirineus com a camp base en el seu accés a les pistes d’esquí. Borredà, poble del Berguedà molt a prop del Ripollès, evita així que el poble es converteixi, encara més i sense cap tipus de miraments, en ciment destinat a donar cabuda a els individus amb pals a les mans i sota els peus. Paradoxes de la vida, un constructor del segle IX va evitar que el poble sigui envaït per constructors del XXI.

Salvat parcialment aquest poble, cal salvar el camí d’accés. Durant el 90 minuts que va durar el viatge fins al Pre-Pirineu, vaig veure amb decepció en què s’ha convertit la famosa comarcal 1411, aquella que de petit feia en el cotxe dels meus pares i que, en dies senyalats, es convertia en un autèntic embut. Aquesta via és ara una esplèndida autovia, de dos amples carrils en ambdues direccions. Però qui la dissenya vol més. Qui la dissenya vol que sigui espectacular, vol que passi per sobre de ponts, ponts elevats a molt metres per sobre de terra, un terra que abans era verd, o marró, segons el clima, però que en cap cas feia lleig.

La carretera que em porta a Borredà -millor dit: la que va a la Cerdanya i jo agafo per arribar al meu poble-, s’ha fet gran, ample, i probablement més segura. Progres omnia vincit. Però ja no té ni l’encant d’abans ni et dóna la sensació aquella d’estar-te apropant a les muntanyes. Ara tot és ciment i encara ho serà més. Per rematar-ho tot plegat, l’antiga carretera quedarà on està ara, creant dos llengües paral·leles de ciment, una útil i l’altre no. Una autèntica llàstima. Sort que sempre ens quedarà el Cadí.

Sant Woody ens farà diferents

Un cop més s’ha demostrat aquesta actitud tan pròpia dels catalans que té per objectiu deixar ben clar que no som espanyols. Aquest cop això s’ha fet pal·lès en motiu de la visita a Barcelona de Woody Allen.

Sembla ser que els contactes moguts per Mediapro han tingut èxit i han fet que el director rodi finalment una pel·lícula a Barcelona, després de comprovar com, si se’l pressiona, abandona el seu Manhattan estimat. Ja ho va fer a Match Point, Scoop, i Cassandra’s Dream, que han estat rodades a Londres. Ara sembla que li ha arribat el moment a Barcelona. No tenim un aeroport des del que viatjar a arreu del món, no tindrem AVE, en principi, fins l’any que ve; no tenim un port que monopolitzi aquesta vessant del Mediterrani, i no tenim avionetes Red Bull, perque ja han marxat a Estambul, donat que aquí sembla que no es podia assegurar la seguretat dels espectadors. Hem perdut, també, fires i firetes, tot i que algunes les conservem almenys cada dos anys.

Però tenim a Woody Allen, l’individu que promocionarà una ciutat que no coneix. Per això ja va estar l’altre dia i fent turisme fent allò de posar els dits de les mans de tal manera que sembla un format panoràmic 16:9. En Woody portarà a la nostra estimada ciutat a situar-se un esglaó per sobre de la resta d’Espanya. En Woody ens ajudarà a mirar més enllà del Pirineus i, de reüll, mira a la capital i dir: ‘Foteu-vos! Vosaltres no teniu en Woody’. Ens ajudarà, sí, però previ pagament d’un milió euros.

Tants diners serviran per donar un gran imatge de la ciutat: sembla que el director mostrarà la gastronomia de Barcelona i ensenyarà que és una ciutat cool per fer turisme.

A més, la promoció, vindrà acompanyada amb feina per tothom: il·lustres com Penélope Cruz, Javier Bardem, i també la quota catalana, que per alguna cosa som qui els paguem: Joan Pera, Abel Folk i fins i tot Lloll Bertran.

Com si fos una versió renovada del Bienvenido Mr. Marshall, però sabent –un milió d’euros així ho fixa- que no passarà de llarg, tots els catalanets esperem que Sant Woody ens doni un argument més per sentir-nos diferents.

Woody ha acceptat l’oferta sense miraments: li paguen bé i té una bona font de noves idees, sobretot tenint en compte que, a part de Match Point, les seves últimes pel·lícules són dejà vues d’èxits anteriors. Els més fans i seguidors de la seva filmografia en són testimonis, i els que no ho són tant, com aquí un servidor, també perceben aquesta decadència. Així, en Woody rep noves fonts d’inspiració en un lloc on, a més, se’l venera. No per casualitat, durant la seva investidura com Doctor Honoris Causa a la Universitat Pompeu Fabra, va afirmar que se sentia com un director europeu. Clar, aquí és com un mite vivent fins i tot per aquells que no porten ulleres de pasta.

Personalment, crec que aniré a veuré la pel·licula perquè, a pesar de tot el que he exposat més amunt, penso que pot estar bé. El que no comparteixo és aquesta follia que ha envoltat la seva arribada, com si es tractés del salvador, o millor dit, el promocionador.

Per últim, destacar que tindrem a la Scarlett Johansson corrent per Barcelona i això ja és motiu d’alegria per tots. Scarlett, guapa, si no trobes hotel, donat que Barcelona està impossible a l’estiu, tens lloc a Pedró de la Creu.


---------
Foto: Samuel Aranda. El Periódico

El Pare ens mira

Com Tom i Jerry, que només es comporten quan entra el seu propietari a casa; com els alumnes de segon de primaria de qualsevol escola del món, que es posen a xisclar quan la ‘senyoreta’ surt de classe; com dos germans que es barallen abans que els pares arribin a casa de la feina. La classe política espanyola sembla que es porta malament només acota el cap i para d’insultar-se quan el Rei els hi toca la cresta.

Avui, no per primera vegada, l’anomenat primer dels espanyols ha fet un discurs en el que demanava unitat per fer front a ETA. Similar discurs al que va fer ahir el president del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, quan demanava a totes les forces, PP inclòs, unitat per fer front al terrorisme.

Fins abans de què ETA confirmés la ruptura de la treva l’actitud del PP ha estat la de posar pals a la roda en tot moment i boicotejar tan com ha pogut qualsevol temptativa d’èxit. Mai sabrem què hagués passat si l’actitud de Rajoy i companyia hagués estat més col·laborativa, i hagués fet la vist grossa als passos del Govern central en vers una possible solució pacífica. Ara, però, el PP sembla que ha valorat que és hora de callar i mostrar unitat, no vagi a ser que se’ls titlli d’avantatgistes i poc lleials al país. Aquesta canvi d’actitud dels conservadors s’ha percebut abans que el discurs del Rei que esmentava abans.

No obstant, i independentment de si un està d’acord o no amb què haguem de tenir un Rei en aquest país, trobo lamentable el comportament de la classe política espanyola: contínuament es critiquen, busquen qualsevol frase o cosa per desqualificar a l’oponent polític, menteixen, i on van dir ‘digo’ diuen ‘Diego’, entre altres coses.

Quan no ets Tom i Jerry i quan has abandonat la primària, has de tenir un grau de serietat major per no actuar com dibuixos animats o com criatures. I més quan formes part d’un partit polític amb representació parlamentària. Per això, la nostra classe política em provoca vergonya aliena, no només pes retrets i els insults, sinó per acatar sense cap tipus d’impudícia que algú els hi estiri de les orelles de forma pública. Com que sembla que els hi manca vergonya, confio, almenys, en què es donaran per al·ludits.

Good bye night

L’any 1969, Neil Armstrong deia aquella famosa frase de què estava fent un petit pas per l’home però un gran pas per la humanitat ("That's one small step for a man, one giant leap for mankind"). En tota la parafernalia que va envoltar l’arribada dels americans a la lluna és va fer pal·lès com són de diferents els passos segons com i quan els facis.
Aquesta introducció històrica em serveix per il·lustrar el que fins ara ha estat el meu últim pas en el terreny laboral i que consisteix en abandonar els horaris nocturns i els caps de setmana, per una jornada diürna en la que el descans setmanal coincideix amb la resta dels humans. Pot ser petit, però us asseguro que quan un ha pringat nit rera nit i cap de setmana rera cap de setmana, qualsevol millora senta molt bé.

La vida sovint ens presenta casualitats que només perceps amb la deguda atenció: un 13 de juny de 2006, dimarts per més senyes, arribava jo acollonit a la redacció de La Vanguardia Digital per iniciar una nova jornada laboral. El meu espant no era per la feina, sinó perquè veia difícil poder estar en vetlla fins les 8 del matí. Recordo bé aquell dia: un cafè a La Oca abans d’entrar i a mitja nit un altre. Les vuit hores van transcórrer sense ensurts. Vaig arribar a casa bastant desvetllat, pensant que podria allargar unes quantes hores més sense dormir. Però, i d’això m’he donat compte a posteriori, la sensació de cansament a vegades és imperceptible: no m’havia acomodat al llit que ja estava dormit com un soc. La primera nit sempre és la més fotuda. Les de després solen ser més fàcils perquè ja portes el jet-lag al cos.

Dimecres que ve, 13 de juny de 2007, ves per on, començo nova etapa al mateix lloc però amb les millores que us he senyalat abans. Confio en què ara podré respondre e-mails als pocs minuts de rebre’ls, podré comentar la jugada amb els companys i podré, si vull, veure sortir el sol des d’un altre lloc que no sigui la Torre Barcelona.

Fets negatius, posats a fer contrapès, seran el no poder veure la primera edició de La Vanguardia abans que la resta, no poder sentir les tertúlies radiofòniques mentre m’adormo, i.... crec que això és tot.

Resumint, el meu petit pas en vers d’Itaca, traduït en fer horaris normals, espero que no sigui un més, sinó el primer dels que han de venir. Cadascú en aquesta vida té o hauria de tenir objectius. Els meus els conec i per això caminem.

Las dos caras de la nueva Persia

En los primeros años del siglo XXI, Irán se ha vuelto a colocar con fuerza en el tablero internacional. Pero más allá de las críticas de Ahmadineyad a Israel y sus contencioso nuclear, el país derivado del antiguo imperio persa presenta múltiples paradojas que lo convierten en un extraño actor en Oriente Medio

Como si de una moneda persa se tratara, Irán tiene dos caras, dos vertientes que muestran, a la vez, las fortalezas y las debilidades de uno de los países que acapara más titulares de la prensa internacional.

Y es que, como señala Mohammad Reza-Djalili, profesor en el Instituto Universitario de Altos Estudios Internacionales y del Desarrollo de Ginebra, Irán es un país que vive en la contradicción. Para este politólogo suizo-iranI hablamos de un país musulmán que se halla en contradicción no sólo con el mundo cristiano, sino también con otros países mahometanos, puesto que el credo mayoritario es, con un 89%, el chíi. Es, además, uno de los pocos países teocráticos que aún perduran en el mundo y que, en el tablero internacional, juega al mismo tiempo el papel de amenazador y amenazado.

Con este punto de arranque, el profesor Reza-Djalili mostró en su conferencia Irán: debilidades y fortalezas de una potencia, celebrada en el CIDOB, cómo las ventajas con las que cuenta el país son también sus debilidades, lo que refuerza la sensación de paradoja en la que se mueve este estado, que presenta muchas más aristas de las que exclusivamente atañen al manido asunto nuclear.

La primera paradoja entorno a Irán es que se trata del país con mayor antigüedad de cuantos forman Oriente Medio, ya que es heredero directo de Persia, con una historia que se remonta a más de 2.500 aC. Al sur se encuentran las monarquías petroleras como Arabia Saudí (fundada en 1932), Kuwait (independiente en 1961), o Yemen (reunificación en 1990). Por el norte Irán tiene como vecinos a las repúblicas que nacieron después de la desintegración de la Unión Soviética.

En cualquier caso, estados como Turkmenistán, Azerbaiyán o Armenia no tienen más de 15 años de historia independiente. Al Oeste, destacan Turquía, creada en 1923 tras el Tratado de Lausana, e Iraq, invento británico que se fraguó en 1932 como reino y en 1958 como República. Al este, Pakistán (1947) y Afganistán (independencia de los británicos en 1919). Para el profesor Reza-Djalili la antigüedad de Irán implica la desventaja que Teherán se refugia demasiado en el pasado, lo que se traduce en una huida de la realidad que soslaya los problemas reales y actuales.

La tasa demográfica iraní, con 65 millones de habitantes con una media de 25,8 años, conlleva también ventajas e inconvenientes. Reza-Djalili destaca que la población es mayoritariamente urbana (70%), y con un índice de alfabetización del 79%. Además cuenta con 2 millones de estudiantes, de los que un 60% son mujeres. Estos datos, sin embargo, tapan otros no tan esperanzadores: un índice de paro entorno al 15% y una ingente fuga de cerebros que, según un informe de 2006 del Fondo Monetario Internacional, pone a Irán en cabeza mundial en este asunto. Además, cabe destacar que, con un 6% de la población, Irán tiene el índice de drogadictos más elevado del planeta.

Respecto a su situación geográfica, Reza-Djalili asegura que Irán se halla en una posición privilegiada, aunque lamenta que no aproveche sus fronteras compartidas con 15 países y su salida a tres mares (Caspio, Índico y Pérsico). En este sentido, pone como ejemplo la construcción de un oleoducto en dirección a Turquía, que no pasa por suelo iraní. Algo parecido pasa con los recursos energéticos. Desde el descubrimiento de petróleo en suelo persa (un 28 de mayo de 1908), Irán se ha situado como poseedor de las segundas reservas mundiales de crudo y de gas. Sin embargo, sus fuentes energéticas envidiables no se traducen en el uso que se hacen de las mismas, ya que un 40% del petróleo del país procede del exterior.

Esta cifra, que crece cada año, responde, según Djalili, al "abandono" que ha sufrido la industria petrolera, que aún utiliza las refinerías construidas antes de la Revolución Islámica. Para paliar esta carencia, el director de Compañía Nacional iraní de Petróleo, Gholam-Hossein Nozari, anunció una inversión de 15.000 millones de dólares para modernizar cinco plantas de extracción y construir tres nuevas. Con ello, se prevé que la producción de barriles alcance los 92 millones de litros, desde los 40 actuales, en un plazo de cinco años.