El Pare ens mira

Com Tom i Jerry, que només es comporten quan entra el seu propietari a casa; com els alumnes de segon de primaria de qualsevol escola del món, que es posen a xisclar quan la ‘senyoreta’ surt de classe; com dos germans que es barallen abans que els pares arribin a casa de la feina. La classe política espanyola sembla que es porta malament només acota el cap i para d’insultar-se quan el Rei els hi toca la cresta.

Avui, no per primera vegada, l’anomenat primer dels espanyols ha fet un discurs en el que demanava unitat per fer front a ETA. Similar discurs al que va fer ahir el president del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, quan demanava a totes les forces, PP inclòs, unitat per fer front al terrorisme.

Fins abans de què ETA confirmés la ruptura de la treva l’actitud del PP ha estat la de posar pals a la roda en tot moment i boicotejar tan com ha pogut qualsevol temptativa d’èxit. Mai sabrem què hagués passat si l’actitud de Rajoy i companyia hagués estat més col·laborativa, i hagués fet la vist grossa als passos del Govern central en vers una possible solució pacífica. Ara, però, el PP sembla que ha valorat que és hora de callar i mostrar unitat, no vagi a ser que se’ls titlli d’avantatgistes i poc lleials al país. Aquesta canvi d’actitud dels conservadors s’ha percebut abans que el discurs del Rei que esmentava abans.

No obstant, i independentment de si un està d’acord o no amb què haguem de tenir un Rei en aquest país, trobo lamentable el comportament de la classe política espanyola: contínuament es critiquen, busquen qualsevol frase o cosa per desqualificar a l’oponent polític, menteixen, i on van dir ‘digo’ diuen ‘Diego’, entre altres coses.

Quan no ets Tom i Jerry i quan has abandonat la primària, has de tenir un grau de serietat major per no actuar com dibuixos animats o com criatures. I més quan formes part d’un partit polític amb representació parlamentària. Per això, la nostra classe política em provoca vergonya aliena, no només pes retrets i els insults, sinó per acatar sense cap tipus d’impudícia que algú els hi estiri de les orelles de forma pública. Com que sembla que els hi manca vergonya, confio, almenys, en què es donaran per al·ludits.