viernes, 15 de septiembre de 2006

Aprenent una llengua

Llegint un blog del que sóc fidel lector m'ha vingut al cap una reflexió sobre el problema de la llengua a Catalunya.
M'agradaria considerar la llengua com un mer instrument de comunicació, i que la forma que aquesta adoptés fos indiferent: és a dir, que la gent parli com vulgui però que s'entengui. Però el que veig clar és que la llengua i l'idioma defineixen com és un poble i una nació. És per això que, quan un arriba a la seva terra d'acollida, un dels primer pas per entrendre-la és parlar-la.

Per exemple, els catalans tenen fama de seny. En aquest sentit hi hauna paraula que només trobem en català: "enraonar". Com es pot veure després d'una acurat anàlisi lèxic, aquí apareix la paraula "raó". La paraula vol dir posar les coses sota la raó, és dir, el seny. Això no vol dir que altres cultures no tinguin seny, ni busquin él raciocini, però és prou eloqüent que una paraula pròpia defineixi tan bé una característica de nosaltres, els catalans.

Reclamo el respecte per tothom, però demano que qui s'assenti aquí, tingui la deferència de xerrar la nostra llengua, sobretot aquells que vénen de la resta de l'Estat.

jueves, 14 de septiembre de 2006

Tallem la cinta

Esperonat pels dos individus citats a la dreta d'aquesta pàgina, inicio el meu blog, amb ganes i esperança que perduri. Passo, com molts de vosaltres i per raons de feina, moltes hores davant de la pantalla de l'ordinador, així que intento, en la mesura del possible, fugir del seu ús a les meves hores de lleure. És per això que no sé com anirà això... La meva vida ha estat plena de projectes iniciats i mai acabats, així que no prometo res!

Però tot blog mereix un esforç i em comprometo a fer-lo.

Vull dedicar aquestes línies, com deia més amunt, a dos individus que m'han presionat perquè comenci aquesta aventura: un és l'Oriol Burgada i l'altre, el Francesc Viver. Els dos tenen el dubtable mèrit de ser les últimes persones que han entrat a la meva llista oficial d'amics, ja que els conec de fa relativament poc. No obstant, hem compartit una mica de tot, han estat allà quan ha calgut, i són uns memorables companys de sobretaula, sempre que, com deia Sagarra, hi hagi café, copa i puro.