Terra de ciment

Circumstàncies de la vida em van portar aquest diumenge a Borredà, un poble petit, de menys de 500 habitants, on passo els estius, els caps de setmana i on es vinculen els records i les vivències dels últims 27 anys de la meva vida. Situat al Pre-Pirineu, aquest lloc té milions d’avantatges. Una d’elles és que caminant des de qualsevol punt del poble en menys de cinc minuts estàs al mig de la muntanya. Un luxe impossible de gaudir a les grans ciutats.

Però aquest poble pateix, com tants altres llocs, la terrible xacra dels especuladors i aquells que no tenen cap problema en convertir el que abans era verd en una massa amorfa de ciment que, a vegades, es fan dir cases. En els últims anys s’han construït una bona quantitat de cases i s’han creat alguna que altre empresa de construcció que aprofiten, sense miraments, per fer la primera o la segona pela. No obstant, Borredà té una sort, una avantatge, que fa que, tot i el ciment creixent, no es converteixi en una Cerdanya, és a dir, en un ex paradís natural envaït per o seas que estan allà només per dir que hi són.

L’atzar va voler que al 856, any en què es va fundar l’església que centra al poble, el constructor del temple decidís ubicar-la per sota del Túnel del Cadí. Aquesta via per sota la serralada del mateix nom costa 18,56€, anada i tornada. De totes totes, un preu massa car per aquells que volen un poble dels Pirineus com a camp base en el seu accés a les pistes d’esquí. Borredà, poble del Berguedà molt a prop del Ripollès, evita així que el poble es converteixi, encara més i sense cap tipus de miraments, en ciment destinat a donar cabuda a els individus amb pals a les mans i sota els peus. Paradoxes de la vida, un constructor del segle IX va evitar que el poble sigui envaït per constructors del XXI.

Salvat parcialment aquest poble, cal salvar el camí d’accés. Durant el 90 minuts que va durar el viatge fins al Pre-Pirineu, vaig veure amb decepció en què s’ha convertit la famosa comarcal 1411, aquella que de petit feia en el cotxe dels meus pares i que, en dies senyalats, es convertia en un autèntic embut. Aquesta via és ara una esplèndida autovia, de dos amples carrils en ambdues direccions. Però qui la dissenya vol més. Qui la dissenya vol que sigui espectacular, vol que passi per sobre de ponts, ponts elevats a molt metres per sobre de terra, un terra que abans era verd, o marró, segons el clima, però que en cap cas feia lleig.

La carretera que em porta a Borredà -millor dit: la que va a la Cerdanya i jo agafo per arribar al meu poble-, s’ha fet gran, ample, i probablement més segura. Progres omnia vincit. Però ja no té ni l’encant d’abans ni et dóna la sensació aquella d’estar-te apropant a les muntanyes. Ara tot és ciment i encara ho serà més. Per rematar-ho tot plegat, l’antiga carretera quedarà on està ara, creant dos llengües paral·leles de ciment, una útil i l’altre no. Una autèntica llàstima. Sort que sempre ens quedarà el Cadí.