Un gran peix

Indica el meu perfil blogger que la meva pel·lícula preferida és Big Fish. No sé si és la única, sovint aquestes afirmacions de la única o la millor limiten veritats molt més àmplies, però sí és cert que és una de les pel·lícules més intenses, oníriques, i profundes que recordo.

Big Fish és una preciosa història sobre Edward Bloom, un home a punt de morir que s’ha dedicat tota la seva vida a explicar històries als altres, amb l’objectiu de convertir en ressenyables fets corrents. Però és al llit, mig moribund, on el seu fill reclama per un cop al seu pare que li mostri com és realment, com ha viscut, què ha fet durant la seva vida. El fill vol realitat, menyspreant el maquillatge del dia a dia que el seu pare ha fet.

La figura d’Edward Bloom, sortida de la inquieta ment de Tim Burton, és d’aquelles que enganxen ben aviat. Bloom és un home amb empenta, que no s’arronsa, amb una terrible ambició, i un gran interès en veure món, en conèixer nous llocs i noves gents. És, com diu en algun moment, un Gran Peix, que lògicament no es pot tancar en un riu petit. És un personatge amb un gran carisma, decidit a ajudar als demés per un sentit de justícia i bondat molt particular, i que el porta, per exemple, a inventar en algunes ocasiones una nova vida, només perquè el seu fill gaudeixi més de les anècdotes.

Big Fish, a més, planteja la reflexió d’aquells que ja no hi són, de com recordar-los. Mil maneres hi ha de rendir homenatge a aquells que ens han deixat. La pel·lícula de Tim Burton planteja, al meu parer, la millor. Hi ha una frase bíblica de Jesús que diu que por sus hechos los conocerás. Això significa recordar a algú pel que va fer, pel contacte que va tenir amb un o un altre. Així, juntant petits testimonis d’aquells que el van tractar, podem muntar el puzzle que il·lustra tota una vida.