------------------------------------------------------------------------------
Situades als absis o a qualsevol altre racó, sempre elevades, era difícil veure bé les cares de les estàtues de verges o crists. Presents en bona part de les esglésies o edificis sacres del país, les talles es situaven en un punt llunyà del temorós espectador, aconseguint així provocar-li, alhora, por i respecte.
Domi Mora (Barcelona, 1963) creu que és hora d’apropar les figures als ulls de l’espectador contemporani i per això proposa Mirada Endins, una exposició de fotografies en les que es recullen primers plans retocats d’ algunes de les talles religioses que formen part del fons del Museu Marés i que, des de jove, el fotògraf ha considerat “un lloc especial”. Per això, intenta fusionar dos moments: el de la seva mirada cap a les talles i el de les talles projectades al públic. És aleshores quan, com ell assegura, “dos engranatges coincideixen”.
La vintena de fotografies recullen primers plans dels dos personatges que generen més devoció a la fe cristiana. D’ells, l’espectador veu un intens primer pla que, gràcies a la tècnica del retoc fotogràfic, sembla que transcendeixi la imatge per abocar-se sobre el visitant. La proximitat a les talles permet veure les imperfeccions de la fusta amb què està tallada la figura. Unes irregularitats en la superfície dels rostres que, al cap i a la fi, dóna un inesperat toc de realisme, ja que les arrels de la matèria semblen convertir-se en cicatrius o en rugositat de la pell.A la proximitat de la visió sacre cal afegir la pàtina de color que Mora aplica sobretot a les imatges: vermell de patiment, vermell de sang a Crist. Groc de llum, groc celestial a la Verge, en un recurs molt barroc aplicat per molts altres artistes al llarg de la Història de l’Art. Tot plegat, sumat a una lleugera sensació de moviment en les imatges, dóna peu a un intens realisme, que aviat esdevé dramatisme.
L’ús sobreposat de les tècniques fotogràfiques de la sobreimpressió, el desenfoc i l’ombrejat permet a Mora aconseguir el seu propòsit de transmetre la sensació que a ell li produïen les talles del Museu Marès. En cert moment, el fotògraf explica que va començar “mirant les Verges molt de prop, com si pogués fondre’s-hi, enfocant i desenfocant l’objectiu com si volgués calibrar amb exactitud el punt precís en què la connexió era més intensa”.
El retoc fotogràfic buscant l’emoció es veu acompanyat per l’ambientació de la sala, que no s’allunya massa de la que solia envoltar, inicialment, les figures retratades: un espai fosc, on uns subtils raigs de llum il·luminen la imatge del rostre, sovint penitent, sovint de patiment, de la Verge o Crist. De fons, com si un orgue eclesial ho presentés en directe, la música de Olivier Messiaen, Vingt regards sur l’Enfant-Jésus, acompanya a l’espectador en la seva visita.
-------------------------------
Imatge de www.domimora.com
1 comentario:
Sembla interessant aquesta exposició.
Publicar un comentario