viernes, 8 de junio de 2007

Good bye night

L’any 1969, Neil Armstrong deia aquella famosa frase de què estava fent un petit pas per l’home però un gran pas per la humanitat ("That's one small step for a man, one giant leap for mankind"). En tota la parafernalia que va envoltar l’arribada dels americans a la lluna és va fer pal·lès com són de diferents els passos segons com i quan els facis.
Aquesta introducció històrica em serveix per il·lustrar el que fins ara ha estat el meu últim pas en el terreny laboral i que consisteix en abandonar els horaris nocturns i els caps de setmana, per una jornada diürna en la que el descans setmanal coincideix amb la resta dels humans. Pot ser petit, però us asseguro que quan un ha pringat nit rera nit i cap de setmana rera cap de setmana, qualsevol millora senta molt bé.

La vida sovint ens presenta casualitats que només perceps amb la deguda atenció: un 13 de juny de 2006, dimarts per més senyes, arribava jo acollonit a la redacció de La Vanguardia Digital per iniciar una nova jornada laboral. El meu espant no era per la feina, sinó perquè veia difícil poder estar en vetlla fins les 8 del matí. Recordo bé aquell dia: un cafè a La Oca abans d’entrar i a mitja nit un altre. Les vuit hores van transcórrer sense ensurts. Vaig arribar a casa bastant desvetllat, pensant que podria allargar unes quantes hores més sense dormir. Però, i d’això m’he donat compte a posteriori, la sensació de cansament a vegades és imperceptible: no m’havia acomodat al llit que ja estava dormit com un soc. La primera nit sempre és la més fotuda. Les de després solen ser més fàcils perquè ja portes el jet-lag al cos.

Dimecres que ve, 13 de juny de 2007, ves per on, començo nova etapa al mateix lloc però amb les millores que us he senyalat abans. Confio en què ara podré respondre e-mails als pocs minuts de rebre’ls, podré comentar la jugada amb els companys i podré, si vull, veure sortir el sol des d’un altre lloc que no sigui la Torre Barcelona.

Fets negatius, posats a fer contrapès, seran el no poder veure la primera edició de La Vanguardia abans que la resta, no poder sentir les tertúlies radiofòniques mentre m’adormo, i.... crec que això és tot.

Resumint, el meu petit pas en vers d’Itaca, traduït en fer horaris normals, espero que no sigui un més, sinó el primer dels que han de venir. Cadascú en aquesta vida té o hauria de tenir objectius. Els meus els conec i per això caminem.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Felicitats Enric, seguirem els teus petits passos ja sigui cap a Itaca o cap a la Lluna!

Jorge Javier