905 11 12 13

Un any més s’apropa el Nadal i amb ell totes les bones iniciatives i bones accions. En aquestes èpoques sempre apareixen aquells amb un missatge alternatiu i progressista, que trenquen la innocència de la multitud al desvetllar els obscurs propòsits que tanta llum i fanfàrria amaguen. El dimoniet del consumisme està, per aquesta gent, darrera de tot. Però no per això cal posar una creu sobre aquests dies i destacar-ne només la part més comercial.
A mi m’agrada el Nadal. M’agraden aquestes reunions familiars, on et retrobes amb gent –família o no– que veus de tan en tan. M’agrada dir "Bon Nadal" a algú que no conec però que, dia rere dia, m’ha venut el pa, el diari o m’ha preparat un tallat. M’agrada seure a taula i menjar com un baconet coses que només pots devorar uns dies a l’any. M'agraden els anuncis d'Antiu Xixona i anar amb tu al Mercat de Sta. Llúcia. M’agrada rebre missatges el 24 desembre felicitant-me les festes i m’agrada enviar-los a aquells que vull que gaudeixin aquestes dates. M’agrada la tensa espera de les dotze campanades i desitjar bon any al que tens al costat amb la boca regalimant, plena de raïm. M’agrada barallar-me amb 45 milions d’espanyols que saturen les línies perquè volen felicitar les dates un cop ja és any nou.

Cada any penso que no enviaré missatges, però l’esperit m’acaba posseint i començo a fer consum. M’agrada veure la cavalcada i veure la canalla contenta, preparant colzes per agafar tants caramels com puguin. Aquí un servidor no s’amaga i lluita amb ells tot buscant aquests regals caiguts –o tirats amb mala baba, segons el cas- que vénen del cel.

Nadal, però, també és tristor. Sovint pots mirar a un racó de la taula i veure aquella cadira buida. Un nus a l’estomac t’oprimeix la panxa i dius que ja en tens prou de fingir, que allò és una puta merda i vols que sigui ja 7 de gener i tot torni a ser com abans. Això no passa. Acaba el Nadal i tot segueix igual, i l’ala sota la qual has amagat el cap segueix sent tan inútil com sempre. La misèria, pròpia i externa, ens rodeja massa sovint per negar-se a acceptar que en dues setmanes, només dues setmanes, tot pot ser diferent. Acceptar-ho no significa que no t’has donat compte que tot plegat és consum.

Foto: Dibuix de Natàlia Romero, de 5 años, trobat fent un 'google'. ¡Gràcies!

---------------------------------------
De reojo: El Nadal arriba a Catalunya amb l’emissió de La Marató de TV3. No conec ningú, jo el primer, que hagin vist les 12 hores que dura el programa de forma consecutiva. Malgrat això, el moment en què, al final de la nit, veig tot el que s’ha recaptat m’omple d’orgull formar part d’aquest petit país. Altres televisions a nivell estatal organitzen mogudes similars, però els resultats són sempre molt diferents. Com deia Lax’n’Busto: I després ens diuen que és que som agarrats...!