Un gran peix

Indica el meu perfil blogger que la meva pel·lícula preferida és Big Fish. No sé si és la única, sovint aquestes afirmacions de la única o la millor limiten veritats molt més àmplies, però sí és cert que és una de les pel·lícules més intenses, oníriques, i profundes que recordo.

Big Fish és una preciosa història sobre Edward Bloom, un home a punt de morir que s’ha dedicat tota la seva vida a explicar històries als altres, amb l’objectiu de convertir en ressenyables fets corrents. Però és al llit, mig moribund, on el seu fill reclama per un cop al seu pare que li mostri com és realment, com ha viscut, què ha fet durant la seva vida. El fill vol realitat, menyspreant el maquillatge del dia a dia que el seu pare ha fet.

La figura d’Edward Bloom, sortida de la inquieta ment de Tim Burton, és d’aquelles que enganxen ben aviat. Bloom és un home amb empenta, que no s’arronsa, amb una terrible ambició, i un gran interès en veure món, en conèixer nous llocs i noves gents. És, com diu en algun moment, un Gran Peix, que lògicament no es pot tancar en un riu petit. És un personatge amb un gran carisma, decidit a ajudar als demés per un sentit de justícia i bondat molt particular, i que el porta, per exemple, a inventar en algunes ocasiones una nova vida, només perquè el seu fill gaudeixi més de les anècdotes.

Big Fish, a més, planteja la reflexió d’aquells que ja no hi són, de com recordar-los. Mil maneres hi ha de rendir homenatge a aquells que ens han deixat. La pel·lícula de Tim Burton planteja, al meu parer, la millor. Hi ha una frase bíblica de Jesús que diu que por sus hechos los conocerás. Això significa recordar a algú pel que va fer, pel contacte que va tenir amb un o un altre. Així, juntant petits testimonis d’aquells que el van tractar, podem muntar el puzzle que il·lustra tota una vida.

Terra de ciment

Circumstàncies de la vida em van portar aquest diumenge a Borredà, un poble petit, de menys de 500 habitants, on passo els estius, els caps de setmana i on es vinculen els records i les vivències dels últims 27 anys de la meva vida. Situat al Pre-Pirineu, aquest lloc té milions d’avantatges. Una d’elles és que caminant des de qualsevol punt del poble en menys de cinc minuts estàs al mig de la muntanya. Un luxe impossible de gaudir a les grans ciutats.

Però aquest poble pateix, com tants altres llocs, la terrible xacra dels especuladors i aquells que no tenen cap problema en convertir el que abans era verd en una massa amorfa de ciment que, a vegades, es fan dir cases. En els últims anys s’han construït una bona quantitat de cases i s’han creat alguna que altre empresa de construcció que aprofiten, sense miraments, per fer la primera o la segona pela. No obstant, Borredà té una sort, una avantatge, que fa que, tot i el ciment creixent, no es converteixi en una Cerdanya, és a dir, en un ex paradís natural envaït per o seas que estan allà només per dir que hi són.

L’atzar va voler que al 856, any en què es va fundar l’església que centra al poble, el constructor del temple decidís ubicar-la per sota del Túnel del Cadí. Aquesta via per sota la serralada del mateix nom costa 18,56€, anada i tornada. De totes totes, un preu massa car per aquells que volen un poble dels Pirineus com a camp base en el seu accés a les pistes d’esquí. Borredà, poble del Berguedà molt a prop del Ripollès, evita així que el poble es converteixi, encara més i sense cap tipus de miraments, en ciment destinat a donar cabuda a els individus amb pals a les mans i sota els peus. Paradoxes de la vida, un constructor del segle IX va evitar que el poble sigui envaït per constructors del XXI.

Salvat parcialment aquest poble, cal salvar el camí d’accés. Durant el 90 minuts que va durar el viatge fins al Pre-Pirineu, vaig veure amb decepció en què s’ha convertit la famosa comarcal 1411, aquella que de petit feia en el cotxe dels meus pares i que, en dies senyalats, es convertia en un autèntic embut. Aquesta via és ara una esplèndida autovia, de dos amples carrils en ambdues direccions. Però qui la dissenya vol més. Qui la dissenya vol que sigui espectacular, vol que passi per sobre de ponts, ponts elevats a molt metres per sobre de terra, un terra que abans era verd, o marró, segons el clima, però que en cap cas feia lleig.

La carretera que em porta a Borredà -millor dit: la que va a la Cerdanya i jo agafo per arribar al meu poble-, s’ha fet gran, ample, i probablement més segura. Progres omnia vincit. Però ja no té ni l’encant d’abans ni et dóna la sensació aquella d’estar-te apropant a les muntanyes. Ara tot és ciment i encara ho serà més. Per rematar-ho tot plegat, l’antiga carretera quedarà on està ara, creant dos llengües paral·leles de ciment, una útil i l’altre no. Una autèntica llàstima. Sort que sempre ens quedarà el Cadí.

Sant Woody ens farà diferents

Un cop més s’ha demostrat aquesta actitud tan pròpia dels catalans que té per objectiu deixar ben clar que no som espanyols. Aquest cop això s’ha fet pal·lès en motiu de la visita a Barcelona de Woody Allen.

Sembla ser que els contactes moguts per Mediapro han tingut èxit i han fet que el director rodi finalment una pel·lícula a Barcelona, després de comprovar com, si se’l pressiona, abandona el seu Manhattan estimat. Ja ho va fer a Match Point, Scoop, i Cassandra’s Dream, que han estat rodades a Londres. Ara sembla que li ha arribat el moment a Barcelona. No tenim un aeroport des del que viatjar a arreu del món, no tindrem AVE, en principi, fins l’any que ve; no tenim un port que monopolitzi aquesta vessant del Mediterrani, i no tenim avionetes Red Bull, perque ja han marxat a Estambul, donat que aquí sembla que no es podia assegurar la seguretat dels espectadors. Hem perdut, també, fires i firetes, tot i que algunes les conservem almenys cada dos anys.

Però tenim a Woody Allen, l’individu que promocionarà una ciutat que no coneix. Per això ja va estar l’altre dia i fent turisme fent allò de posar els dits de les mans de tal manera que sembla un format panoràmic 16:9. En Woody portarà a la nostra estimada ciutat a situar-se un esglaó per sobre de la resta d’Espanya. En Woody ens ajudarà a mirar més enllà del Pirineus i, de reüll, mira a la capital i dir: ‘Foteu-vos! Vosaltres no teniu en Woody’. Ens ajudarà, sí, però previ pagament d’un milió euros.

Tants diners serviran per donar un gran imatge de la ciutat: sembla que el director mostrarà la gastronomia de Barcelona i ensenyarà que és una ciutat cool per fer turisme.

A més, la promoció, vindrà acompanyada amb feina per tothom: il·lustres com Penélope Cruz, Javier Bardem, i també la quota catalana, que per alguna cosa som qui els paguem: Joan Pera, Abel Folk i fins i tot Lloll Bertran.

Com si fos una versió renovada del Bienvenido Mr. Marshall, però sabent –un milió d’euros així ho fixa- que no passarà de llarg, tots els catalanets esperem que Sant Woody ens doni un argument més per sentir-nos diferents.

Woody ha acceptat l’oferta sense miraments: li paguen bé i té una bona font de noves idees, sobretot tenint en compte que, a part de Match Point, les seves últimes pel·lícules són dejà vues d’èxits anteriors. Els més fans i seguidors de la seva filmografia en són testimonis, i els que no ho són tant, com aquí un servidor, també perceben aquesta decadència. Així, en Woody rep noves fonts d’inspiració en un lloc on, a més, se’l venera. No per casualitat, durant la seva investidura com Doctor Honoris Causa a la Universitat Pompeu Fabra, va afirmar que se sentia com un director europeu. Clar, aquí és com un mite vivent fins i tot per aquells que no porten ulleres de pasta.

Personalment, crec que aniré a veuré la pel·licula perquè, a pesar de tot el que he exposat més amunt, penso que pot estar bé. El que no comparteixo és aquesta follia que ha envoltat la seva arribada, com si es tractés del salvador, o millor dit, el promocionador.

Per últim, destacar que tindrem a la Scarlett Johansson corrent per Barcelona i això ja és motiu d’alegria per tots. Scarlett, guapa, si no trobes hotel, donat que Barcelona està impossible a l’estiu, tens lloc a Pedró de la Creu.


---------
Foto: Samuel Aranda. El Periódico

El Pare ens mira

Com Tom i Jerry, que només es comporten quan entra el seu propietari a casa; com els alumnes de segon de primaria de qualsevol escola del món, que es posen a xisclar quan la ‘senyoreta’ surt de classe; com dos germans que es barallen abans que els pares arribin a casa de la feina. La classe política espanyola sembla que es porta malament només acota el cap i para d’insultar-se quan el Rei els hi toca la cresta.

Avui, no per primera vegada, l’anomenat primer dels espanyols ha fet un discurs en el que demanava unitat per fer front a ETA. Similar discurs al que va fer ahir el president del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, quan demanava a totes les forces, PP inclòs, unitat per fer front al terrorisme.

Fins abans de què ETA confirmés la ruptura de la treva l’actitud del PP ha estat la de posar pals a la roda en tot moment i boicotejar tan com ha pogut qualsevol temptativa d’èxit. Mai sabrem què hagués passat si l’actitud de Rajoy i companyia hagués estat més col·laborativa, i hagués fet la vist grossa als passos del Govern central en vers una possible solució pacífica. Ara, però, el PP sembla que ha valorat que és hora de callar i mostrar unitat, no vagi a ser que se’ls titlli d’avantatgistes i poc lleials al país. Aquesta canvi d’actitud dels conservadors s’ha percebut abans que el discurs del Rei que esmentava abans.

No obstant, i independentment de si un està d’acord o no amb què haguem de tenir un Rei en aquest país, trobo lamentable el comportament de la classe política espanyola: contínuament es critiquen, busquen qualsevol frase o cosa per desqualificar a l’oponent polític, menteixen, i on van dir ‘digo’ diuen ‘Diego’, entre altres coses.

Quan no ets Tom i Jerry i quan has abandonat la primària, has de tenir un grau de serietat major per no actuar com dibuixos animats o com criatures. I més quan formes part d’un partit polític amb representació parlamentària. Per això, la nostra classe política em provoca vergonya aliena, no només pes retrets i els insults, sinó per acatar sense cap tipus d’impudícia que algú els hi estiri de les orelles de forma pública. Com que sembla que els hi manca vergonya, confio, almenys, en què es donaran per al·ludits.

Good bye night

L’any 1969, Neil Armstrong deia aquella famosa frase de què estava fent un petit pas per l’home però un gran pas per la humanitat ("That's one small step for a man, one giant leap for mankind"). En tota la parafernalia que va envoltar l’arribada dels americans a la lluna és va fer pal·lès com són de diferents els passos segons com i quan els facis.
Aquesta introducció històrica em serveix per il·lustrar el que fins ara ha estat el meu últim pas en el terreny laboral i que consisteix en abandonar els horaris nocturns i els caps de setmana, per una jornada diürna en la que el descans setmanal coincideix amb la resta dels humans. Pot ser petit, però us asseguro que quan un ha pringat nit rera nit i cap de setmana rera cap de setmana, qualsevol millora senta molt bé.

La vida sovint ens presenta casualitats que només perceps amb la deguda atenció: un 13 de juny de 2006, dimarts per més senyes, arribava jo acollonit a la redacció de La Vanguardia Digital per iniciar una nova jornada laboral. El meu espant no era per la feina, sinó perquè veia difícil poder estar en vetlla fins les 8 del matí. Recordo bé aquell dia: un cafè a La Oca abans d’entrar i a mitja nit un altre. Les vuit hores van transcórrer sense ensurts. Vaig arribar a casa bastant desvetllat, pensant que podria allargar unes quantes hores més sense dormir. Però, i d’això m’he donat compte a posteriori, la sensació de cansament a vegades és imperceptible: no m’havia acomodat al llit que ja estava dormit com un soc. La primera nit sempre és la més fotuda. Les de després solen ser més fàcils perquè ja portes el jet-lag al cos.

Dimecres que ve, 13 de juny de 2007, ves per on, començo nova etapa al mateix lloc però amb les millores que us he senyalat abans. Confio en què ara podré respondre e-mails als pocs minuts de rebre’ls, podré comentar la jugada amb els companys i podré, si vull, veure sortir el sol des d’un altre lloc que no sigui la Torre Barcelona.

Fets negatius, posats a fer contrapès, seran el no poder veure la primera edició de La Vanguardia abans que la resta, no poder sentir les tertúlies radiofòniques mentre m’adormo, i.... crec que això és tot.

Resumint, el meu petit pas en vers d’Itaca, traduït en fer horaris normals, espero que no sigui un més, sinó el primer dels que han de venir. Cadascú en aquesta vida té o hauria de tenir objectius. Els meus els conec i per això caminem.

Las dos caras de la nueva Persia

En los primeros años del siglo XXI, Irán se ha vuelto a colocar con fuerza en el tablero internacional. Pero más allá de las críticas de Ahmadineyad a Israel y sus contencioso nuclear, el país derivado del antiguo imperio persa presenta múltiples paradojas que lo convierten en un extraño actor en Oriente Medio

Como si de una moneda persa se tratara, Irán tiene dos caras, dos vertientes que muestran, a la vez, las fortalezas y las debilidades de uno de los países que acapara más titulares de la prensa internacional.

Y es que, como señala Mohammad Reza-Djalili, profesor en el Instituto Universitario de Altos Estudios Internacionales y del Desarrollo de Ginebra, Irán es un país que vive en la contradicción. Para este politólogo suizo-iranI hablamos de un país musulmán que se halla en contradicción no sólo con el mundo cristiano, sino también con otros países mahometanos, puesto que el credo mayoritario es, con un 89%, el chíi. Es, además, uno de los pocos países teocráticos que aún perduran en el mundo y que, en el tablero internacional, juega al mismo tiempo el papel de amenazador y amenazado.

Con este punto de arranque, el profesor Reza-Djalili mostró en su conferencia Irán: debilidades y fortalezas de una potencia, celebrada en el CIDOB, cómo las ventajas con las que cuenta el país son también sus debilidades, lo que refuerza la sensación de paradoja en la que se mueve este estado, que presenta muchas más aristas de las que exclusivamente atañen al manido asunto nuclear.

La primera paradoja entorno a Irán es que se trata del país con mayor antigüedad de cuantos forman Oriente Medio, ya que es heredero directo de Persia, con una historia que se remonta a más de 2.500 aC. Al sur se encuentran las monarquías petroleras como Arabia Saudí (fundada en 1932), Kuwait (independiente en 1961), o Yemen (reunificación en 1990). Por el norte Irán tiene como vecinos a las repúblicas que nacieron después de la desintegración de la Unión Soviética.

En cualquier caso, estados como Turkmenistán, Azerbaiyán o Armenia no tienen más de 15 años de historia independiente. Al Oeste, destacan Turquía, creada en 1923 tras el Tratado de Lausana, e Iraq, invento británico que se fraguó en 1932 como reino y en 1958 como República. Al este, Pakistán (1947) y Afganistán (independencia de los británicos en 1919). Para el profesor Reza-Djalili la antigüedad de Irán implica la desventaja que Teherán se refugia demasiado en el pasado, lo que se traduce en una huida de la realidad que soslaya los problemas reales y actuales.

La tasa demográfica iraní, con 65 millones de habitantes con una media de 25,8 años, conlleva también ventajas e inconvenientes. Reza-Djalili destaca que la población es mayoritariamente urbana (70%), y con un índice de alfabetización del 79%. Además cuenta con 2 millones de estudiantes, de los que un 60% son mujeres. Estos datos, sin embargo, tapan otros no tan esperanzadores: un índice de paro entorno al 15% y una ingente fuga de cerebros que, según un informe de 2006 del Fondo Monetario Internacional, pone a Irán en cabeza mundial en este asunto. Además, cabe destacar que, con un 6% de la población, Irán tiene el índice de drogadictos más elevado del planeta.

Respecto a su situación geográfica, Reza-Djalili asegura que Irán se halla en una posición privilegiada, aunque lamenta que no aproveche sus fronteras compartidas con 15 países y su salida a tres mares (Caspio, Índico y Pérsico). En este sentido, pone como ejemplo la construcción de un oleoducto en dirección a Turquía, que no pasa por suelo iraní. Algo parecido pasa con los recursos energéticos. Desde el descubrimiento de petróleo en suelo persa (un 28 de mayo de 1908), Irán se ha situado como poseedor de las segundas reservas mundiales de crudo y de gas. Sin embargo, sus fuentes energéticas envidiables no se traducen en el uso que se hacen de las mismas, ya que un 40% del petróleo del país procede del exterior.

Esta cifra, que crece cada año, responde, según Djalili, al "abandono" que ha sufrido la industria petrolera, que aún utiliza las refinerías construidas antes de la Revolución Islámica. Para paliar esta carencia, el director de Compañía Nacional iraní de Petróleo, Gholam-Hossein Nozari, anunció una inversión de 15.000 millones de dólares para modernizar cinco plantas de extracción y construir tres nuevas. Con ello, se prevé que la producción de barriles alcance los 92 millones de litros, desde los 40 actuales, en un plazo de cinco años.

La competició perfecte, tothom guanya

Participar en unes eleccions en aquest país té una avantatge: sempre es guanya. Ja pot ser que el teu partit hagi perdut 150.000 vots, 10 diputats o unes quantes alcaldies. Què més dóna? Lo important és aferrar-se al poder i, mentre el cap de llista surti escollit -com passa quasi sempre- i tingui amb qui pactar -voluntaris no en falten- els resultats són el de menys. Les eleccions municipals que es van celebrar ahir donen fe d'això que explico. L'abstenció a Barcelona va arribar al 50,42%, unes dades que obliguen a la classe política catalana a replantejar-se què està passant. A més a més, els vots en blanc arriben a 24.000, fet que de traduir-se en escons, significaria un seient. Aquest fet el considero més greu que l'abstenció en sí. Si bé el no apropar-se al col·legi electoral pot deure's a molts motius, entre els quals destaca la protesta per desafecció amb els partits que es presenten, els vot en blanc només té la traducció de vot de protesta. Es pot dir que votar en blanc vol dir que no es conjuga amb cap de les forces existents.

En aquestes municipals, al igual que les votacions anteriors a Catalunya (referèndum Estatut y Autonòmiques), intueixo que el vot en blanc representa una severa senyal de protesta sobre com s'està fent política en aquest país durant els últims anys. El president Montilla ja va dir ahir mateix que pren nota d'aquests resultats. Si no vaig errat va dir el mateix quan ell mateix va encimbellar-se (auparse, en castís) a la presidència de la Generalitat després d'unes eleccions (les del passat novembre) on l'abstenció va registrar també xifres històriques. Així, lamentablement, el "prenc nota" de la classe política dura només quan fan la compareixença davant els mitjans de comunicació, que són els encarregats de traslladar el seu missatge als ciutadans.

L'abstenció a Catalunya respon, al meu parer, a tres motius: un és la profunda creença de què tot està ja lligat. A Barcelona està clar que votar Mayol o Portabella vol dir votar tripartit. Els partits implicats aposten amb els ulls tancats per aquesta opció encara que s'hagin clavat alguna que altra punyaladeta. Em refereixo, per exemple, al cas de la inauguració del nou sistema de transport Bicing. El tall de la cinta se'l va endur l'alcalde Hereu, tot i que el projecte era de Portabella, president de la Comissió Cívica de la Bicicleta i principal impulsor de la idea. La reacció de Portabella ha estat callar i atorgar. Qualsevol humiliació és poca per seguir al govern. Una cosa similar ha passat amb la cessió del castell de Montjuic, amb la que Hereu va aconseguir compartir, tot cofoi, foto amb Zapatero.

La segona raó és la gran llunyania entre els problemes que afecten a la gent i el que xerra la classe política. No em refererixo a les típiques històries que apareixien a 'Tengo una pregunta para usted', en les que el públic presentava les seves queixes sobre assumptes que els amarguen l' existència. Històries com les del senyor que té un sot al seu carrer i que està fart d'empassar-se'l cada dia quan va amb moto al treball i que no para de demanar a l'Ajuntament que el tapin. Aquests també són problemes però no afecten al conjunt de la ciutadania. Penso en temes com l’habitatge, les escoles bressols, la sanitat o les pensions. D'aquests assumptes en campanya n'hem sentit poc, i quan ho hem fet ha estat tenyit d'aires surrealistes (Hereu--> 12.000 vivendes [Jordi, hereu, per què si ho veus tan clar no has començat abans a fer-ho?], Trias-->10.000). Altres aspirants ni això: Portabella apostaba per traslladar el Tibidabo al Fòrum (no consta que l'Atalaia estigués inclosa a la mudança), Albertito regalava empastament per tothom. Mayol suposo que també en va dir alguna d'aquest calibre que ara no recordo. Teniu l'apartat de 'comentarios' per notificar-ho. I a part d'això... qui es va enrecordar del Carmel? Lamentable.

L'altre raó que explica l'abstenció és l'accentuada desafecció que els anomenats 'nous catalans' tenen per la política catalana. Amb dades a la mà segur que constatarem que l'origen dels abstencionistes és molt variat, però a mi em dóna la sensació que molts d'aquells que servidor citava en el seu segon post, aquells que no fan ni han fet mai cap esforç per parlar català, no van anar a votar. Aquest grup de gent, sovint fills de la immigració o immigrants en sí mateixos, se sent molt més representada pels partits d'àmbit estatal que pels catalans, que, per començar, ni parlen el seu idioma.

Això últim, doncs, significa una tranquil·litat per ZP. Després d’haver perdut en còmput de vots amb el PP i haver estat fustigats sobretot a València i a Madrid, el PSOE pot respirar tranquil de saber que aquests vots que ahir es van quedar a casa, a les properes eleccions generals s'aproparan al col·legi electoral. Sempre i quan no faci un dia de platja i vermut.

Croacia también quiere ser UE

Este artículo lo firma un servidor tras un viaje informativo a Croacia representando a La Vanguardia.

En medio de los intensos debates que suscita la entrada de Turquía en la Unión Europea, Croacia se prepara para lograr su adhesión en torno a 2008, un hecho que supondría el ingreso en la UE de uno de los países con una participación más activa en la guerra que desintegró la antigua Yugoslavia en la década de los 90. Un conflicto que, según indica el primer ministro croata, Ivo Sanader, “bloqueó en seis o siete años a Croacia”. Algo que no padeció la vecina Eslovenia, miembro de la Comunidad europea desde 2004.


La entrada del país balcánico no tiene fecha definida debido a la parálisis que atenaza a Bruselas con el rechazo a la Carta Magna de Holanda y Francia hace ahora una par de años. Así lo reconoce Vladimir Drobnjak, jefe del Equipo negociador de Croacia con la UE y ex embajador de su país ante Naciones Unidas, quien asegura que “el proceso [de adhesión] es ahora más difícil y estricto debido a que la UE se encuentra en un periodo de reflexión”. Para el diplomático, la entrada de Croacia en la Unión significaría un hecho “importante para la región y un ejemplo para los demás países”. Esta opinión es compartida por el premier Sanader, que añade que los escollos con los que su país se encuentra no los padecieron Bulgaria o Rumanía, que se unieron a la UE el pasado 1 de enero.


Drobjnak es el jefe de un equipo dependiente del Ministerio de Asuntos Exteriores y de Integración Europea que cuenta con 13 personas que dirigen otros tantos equipos que se ocupa de los 35 capítulos o condiciones mínimas que Croacia debe cumplir para optar al ingreso. Sinisa Petrovic, profesor de la Universidad de Zagreb y encargado de los capítulos de Derecho Social, Libre circulación y Propiedad Intelectual, dirige unos de estos 13 grupos, capitaneados por gente procedente de la política, de las finanzas, de ONG’s, o, como en el caso de Petrovic, de la universidad. Por ello asegura que “esta mezcla de personas funciona mejor”. Esta comisión se reúne semanalmente con el Primer Ministro y está presidida por el jefe de la oposición.

















Ante la sede del Gobierno croata, tras entrevistarnos con el primer ministro Ivo Sanader


Semejante consenso pretende demostrar que el proceso de adhesión de Croacia a la UE es un proyecto de estado, que cuenta con la anuencia de todo el parlamento croata. En la calle el apoyo es, tal vez, menos intenso. Las continuas encuestas para captar los deseos de la población indican que alrededor de un 52% de los croatas apuestan por la adhesión, mientras que un 30% se muestra totalmente en contra. Fuentes del Ejecutivo de Zagreb explican que el porcentaje de apoyo no es fijo, y recuerdan que una vez se bajó hasta el 40% de ciudadanos de favorables al ingreso en la UE, un hecho que achacan a la decepción que genera el no vislumbrar un sí definitivo de Bruselas en un breve lapso de tiempo.



Problemas a resolver

Petrovic defiende que Croacia puede formar parte del espacio común europeo porque, según él, “no tenemos problemas con el mercado porque somos pequeños y estamos más desarrollados que otros miembros”. Una percepción en buena medida compartida con la Comisión Europea, que, sin embargo, ha subrayado que Zagreb aún mantiene ciertos problemas estructurales a resolver. Uno de ellos es la reforma de la administración pública. En este sentido, el Jefe de la Delegación de la Comisión Europea en Croacia, el embajador alsaciano Vincent Degert, define este cometido como “un proceso duro”, porque, según explica, un país necesita una administración de calidad, que, sin embargo, no puede igualar los salarios que se ofrecen en el sector privado, razón por la que muchos profesionales abandonan el funcionariado público.


Otro elemento que necesita una reforma urgente es la justicia. Actualmente, en los juzgados croatas se acumulan los casos sin resolver, en una proporción muy superior a la media europea. Asimismo, muchos de los jueces en activo ocupan su cargo durante años ya que forman parte de una dinastía dedicada a la magistratura. La UE aboga por una apertura de plazas, y una unificación de las pequeñas cortes presentes en muchos de los pueblos del país. Por último, Degert señala otra lacra que padece este país balcánico (epíteto que por razones geográficas y psicológicas no es del agrado de muchos ciudadanos). Según el embajador, la corrupción ha estado presente en la política croata, a pesar de que desde el Gobierno se han lanzado, sin excesivo celo, campañas y leyes para atajarla. Uno de los miembros del Partido Socialista de Croacia, Daniel Mondeker, añade que “la percepción de la población es que la corrupción está en todas partes”, sobre todo aquella que hace referencia a las recalificaciones urbanísticas en la zona costera y turística próxima a Dubrovnik.

Puerto de Dubrovnik, que fue pasto de los bombardeos serbios el 6 de diciembre de 1991

Degert no olvida señalar otro problema latente en la vida croata como es el retorno de las 300.000 personas pertenecientes a las minorías que fueron desplazadas por la última guerra de los Balcanes. Esta situación implica que cada año se registren alrededor de 25 incidentes de naturaleza étnica, como son la quema de tierras o el lanzamiento de piedras contra iglesias ortodoxas (religión que profesan los serbios). Degert subraya, no obstante, que ahora la policía investiga con mayor celeridad estos altercados que años atrás. Este deseo de rebajar tensiones casi atávicas tiene su reflejo también en el Parlamento, donde el democristiano Sanader gobierna en coalición, por primera vez en la historia de Croacia, con el partido representante de la minoría serbia.

Aprenent una llengua

Llegint un blog del que sóc fidel lector m'ha vingut al cap una reflexió sobre el problema de la llengua a Catalunya.
M'agradaria considerar la llengua com un mer instrument de comunicació, i que la forma que aquesta adoptés fos indiferent: és a dir, que la gent parli com vulgui però que s'entengui. Però el que veig clar és que la llengua i l'idioma defineixen com és un poble i una nació. És per això que, quan un arriba a la seva terra d'acollida, un dels primer pas per entrendre-la és parlar-la.

Per exemple, els catalans tenen fama de seny. En aquest sentit hi hauna paraula que només trobem en català: "enraonar". Com es pot veure després d'una acurat anàlisi lèxic, aquí apareix la paraula "raó". La paraula vol dir posar les coses sota la raó, és dir, el seny. Això no vol dir que altres cultures no tinguin seny, ni busquin él raciocini, però és prou eloqüent que una paraula pròpia defineixi tan bé una característica de nosaltres, els catalans.

Reclamo el respecte per tothom, però demano que qui s'assenti aquí, tingui la deferència de xerrar la nostra llengua, sobretot aquells que vénen de la resta de l'Estat.

Tallem la cinta

Esperonat pels dos individus citats a la dreta d'aquesta pàgina, inicio el meu blog, amb ganes i esperança que perduri. Passo, com molts de vosaltres i per raons de feina, moltes hores davant de la pantalla de l'ordinador, així que intento, en la mesura del possible, fugir del seu ús a les meves hores de lleure. És per això que no sé com anirà això... La meva vida ha estat plena de projectes iniciats i mai acabats, així que no prometo res!

Però tot blog mereix un esforç i em comprometo a fer-lo.

Vull dedicar aquestes línies, com deia més amunt, a dos individus que m'han presionat perquè comenci aquesta aventura: un és l'Oriol Burgada i l'altre, el Francesc Viver. Els dos tenen el dubtable mèrit de ser les últimes persones que han entrat a la meva llista oficial d'amics, ja que els conec de fa relativament poc. No obstant, hem compartit una mica de tot, han estat allà quan ha calgut, i són uns memorables companys de sobretaula, sempre que, com deia Sagarra, hi hagi café, copa i puro.