viernes, 11 de enero de 2008

Llarga feina a Cesc

Un vailet pregunta al dibuixant: “I ara, quan el país sigui perfecte, què haureu de fer els humoristes?”. La vinyeta la firma Francesc Vila Rufas, més conegut amb el nom de Cesc, i com és per tots sabut el país no és perfecte. És per això que si Cesc no hagués mort fa poc més d’un any, tindria feina per una bona temporada. Una tasca que el seu decés no acaba ja que el seu relleu l’han agafat altres humoristes gràfics. Un d’ells, Toni Batllori, autor dels Ninots de La Vanguardia, fa de comissari de l’exposició sobre el dibuixant que organitza el Palau Robert.
Curta, però intensa, la mostra recull les dues vessants de la faceta gràfica de Cesc: la pintura i, sobretot, la de l’humor gràfic. Les obres es reparteixen per una sèrie de panells que simulen ser blocs d’edificis. Aquestes immobles volen evidenciar “la soledat i desolació provocada per la nostra societat i l’estupidesa i interessos dels poders que la controlen”. Tota una declaració d’intencions.
I és que l’humor de Cesc no s’allunya d’aquesta sentència que defineix un urbanisme salvatge i impersonal. En aquesta línia les seves vinyetes apunten amb sarcasme i sense complexes cap a una societat sovint injusta, de la que denuncia l’abús que perpetren uns, la misèria que arrosseguen uns altres i la desigualtat que impera.
L’obra humorística de Cesc va aparèixer a molt diaris com l’Avui –on va firmar la primera vinyeta i a on va publicar durant deu anys–, el Diari de Barcelona, El Correo Catalán o Tele/eXprés, també a revistes catalanes i espanyoles, como Cavall Fort, Serra d'Or, Catalunya Música, Hermano Lobo, Por Favor, y a publicacions internacionals: Paris Match, Punch, Le Rire, Esquire, Harper's.
La ironia es manté present en totes les seves peces: també en aquelles que reflecteixen un canvi d’època, en la que el progrés d’uns destrossava el benestar d’altres. És aquí on un pagès, propietari d’un hort minúscul, es pregunta amb temor si l’autopista escollirà justament passar per allà on té el seu terreny.
També la crítica mordaç a aquells que, un cop mort el dictador, van deixar d’adular-lo i es van veure obligats a abraçar a aquella raresa anomenada democràcia. L’home engominat, que llueix ulleres de sol i bigotet, es mira al mirall i s’afirma a sí mateix: “T’estàs portant molt bé fent el demòcrata”. Un dibuix ben simple, però que recull la crítica brutal a aquells que es pensaven i pensen que la gent no té passat i que, si el té, el pot amagar.
La crítica a aquets reconvertits a la tolerància es recull de forma intensíssima en dues vinyetes, ambdues protagonitzades per Picasso. En una, un home embadalit mira el Gernika mentre qui té al seu costat, innocent i sense entendre res, li pregunta: “Però tu no eres franquista?”. O aquella altra, magnífica, en la que un home llegeix somrient la premsa que titula: ‘Picasso ha mort’. El lector somriu: mort l’activista, mor aquell que no acceptava les seves idees. Queden les seves pintures, valuoses totes elles. I d’aquestes, l’home, amb bigotet i ulleres de sol, en té quatre penjades a la paret.

* Aquest article apareixerà a l'edició de febrer de la revista Bonart
---------------------------------------
De reojo: El traspàs de Rodalies no arribarà fins, com a mínim, la propera legislatura. Montilla diu que no va "de tres o quatre mesos". En té poc, però li segueixen prenent el pèl.

3 comentarios:

Guillem Carbonell dijo...

Enric, a mi els dibuixos d'en Cesc sempre m'han agradat molt!

marinayang dijo...

A casa del meu avi mai no hi faltava alguna vinyeta del Cesc.
De petita m'agradaven els dibuixos. De "gran" m'agrada la lletra.

Vida quotidiana dijo...

Aprofitant que la tinc al costat de la feina intentaré anar-la a veure. Merci per la recomanació!